Fa més d’un any ja que vaig escriure la primera entrada en aquest espai que pretenia omplir amb tot el que anés sentint mentre tancava una de les etapes que més m’ha transformat. No vaig fer-ho.

Avui, tants mesos després, he tornat a tenir ganes d’escriure aquí. Potser perquè aquest matí, tornant a l’escola, m’han vingut a la pell molts moments que havia anat tancant. Potser perquè després m’he estat fins tard treballant a l’espai on ara tinc el taller. Al principi, com sempre que m’assec a la taula, em sento neguitosa davant l’estellera. Com quan em poso davant d’un full en blanc. I poc a poc la taula es va omplint i van sortint intents fallits, idees que descarto i algun que altre tall. Com més coses hi ha damunt més a lloc em sento.

I allà, serrant, llimant i sobretot soldant, poc a poc va arribant la calma.

Soldar. Si hi ha coses que fan que no pensi en res de tot el que m’envolta aquesta és una d’elles. El foc ancestral, pur i hipnòtic.